Fa uns dies vaig a anar amb la meva amiga Elisabet, que és de Barcelona, a provar un nou restaurant espanyol anomenat Estadio, situat entre “Dupont Circle” i “U street” a una zona molt de moda que la gent coneix com “Logan Circle”. Com que jo sóc cambrer a un altre restaurant espanyol de Washington que es diu Bodega i que és a Georgetown, llavors, m’interessava molt comparar els dos llocs.
Estadio és més ample que Bodega i enmig del restaurant té una barra de bar amb unes potes de pernil serrà penjades, només hi faltava l’os!!!. M’imagino que el públic americà, que sempre busca distància de l’animal que produeix els bistecs i la cansalada, no li agradarà saber que aquell pernil ric i saladet que es fon en el seus paladars prové d’un animal que li agrada córrer i cagar.
Al costat de les potes de pernil hi havia una gran selecció de formatges espanyols com Garrotxa, Manchego, Maó, Idiazábal, i també olives variades i seitons en vinagre. Tot el necessari per gaudir amb una cervesa Estrella Damm o una Moritz, les cerveses preferides dels treballadors de Catalunya, segons l’Elisabet.
Quan vaig arribar l’ Elisabet estava prenent una copa de Priorat, un vi que prové de la zona que està situada al centre de la província de Tarragona. Mentre esperàvem, vam estar observant un gran mapa d’Espanya que estava al costat del bar. També ens va fer gràcia que a tots els televisors emetien els partits d’Espanya durant la Copa del Món. Després d’una estona, la recepcionista ens va asseure en una taula comunitària amb uns executius que bevien Estrella Damm. La primera cosa que em va cridar l’atenció era la influència mexicana del menú. Per fer els còctels barrejaven tequila amb cava, i algunes tapes consistien en pernil amb chiles jalapeños.
El nostre cambrer, en Frank, ens va saludar i de seguida vam veure que era un “hipster” (un intel·lectual “cool”) ja que ens va pendre la comanda en quadern marca “moleskine”. El primer que vaig demanar va ser un Gin amb Tònica, especial de la casa, que duia taronja, canyella i safrà. No exagero gens ni mica quan dic que és millor Gin-Tònic que he tastat en la meva vida.
Vam començar amb una mica de fuet i uns pebrots del Padró. A Catalunya alguns pebrots piquen i altres no, però aquests eren “chiles serranos” un menjar mexicà molt semblant als jalapenyos però més foscos. Jo com que sóc de Mèxic, em van semblar una delícia, però l’Elisabet va patir tant, que el gerent al veure que tenia la cara vermella i els ulls desorbitats li va regalar una Moritz i més pa.
Després d’això, vam demanar pa amb foie gras i ceba caramelizada, pa amb tomàquet, croquetes de bolets, calamars a la planxa i cansalada amb botifarra i xoriç. El menjar va ser excel·lent.
Li vaig explicar al nostre cambrer una història d’una recepcionista que treballava a Bodega que també havia treballat a Estadio i ell coneixia. La noia en qüestió va ser una mica polèmica en el meu restaurant perquè vestia mini-fadilla per treballar i rebia els clients amb una cama recolzada a la cadira, estil “Captain Morgan”, alguns clients es van queixar que la recepcionista no portava calces. En Frank va riure molt amb la història i ens va regalar unes postres. Una de les postres era pastís d’albercoc amb pana cota i suc de maduixes, vaig trobar que eren dolces i refrescants després de tantes tapes.
Realment el que em va agradar del restaurant Estadio és que és un lloc espanyol i alhora és totalment americà. Els treballadors eren nord-americans i centre-americans, el menjar tenia influència francesa, americana, mexicana i italiana, però al final tot tenia un regust espanyol.
Estudiants de català a Georgetown 