Biutiful és Beautiful -Adam Diaz-

Fa unes setmanes que vaig veure la nova pel·lícula Biutiful del director mexicà Alejandro González Iñárritu al cinema Georgetown 14. Protagonitzada per l’actor espanyol Javier Bardem, l’únic actor espanyol que ha guanyat un Oscar, i la seva muller , que és l’única actriu espanyola que ha guanyat el mateix premi. La pel·lícula, situada a Barcelona, és realment xocant. Iñárritu ens mostra una Barcelona diferent on la Sagrada Família i el Parc Güell funcionen com part de l’escenari i no com personatges de la ciutat. Durant la pel·lícula, vaig pensar en una altra representació cinematogràfica de la ciutat, la de Woody Allen a Vicky Cristina Barcelona (2008). Si la versió d’Allen mostra la imatge americana de Barcelona, la visió de Iñárritu seria la mateixa Barcelona després de l’Apocalipsi.

Javier Bardem fa el paper d’Uxbal, un home que dirigeix un negoci del mercat negre. Tots els senegalesos a Barcelona venen bosses falses de Luis Vuitton i tots els xinesos que fan les bosses, treballen per Uxbal. D’una banda podem mirar aquesta persona com abusador de nous immigrants, però Iñárritu fa que l’acceptem com un home que s’esforça per mantenir un negoci i ajudar a la gent amb qui es relaciona. Per Uxbal, els xinesos que contracta per fer les bosses i els africans que les venen no representen mà d’obra barata sinó que són els seus amics. Hi ha una de les xineses que cuida els seus dos nens i Ekweme, el líder dels Senegalesos, és el seu soci de negocis. Uxbal no pensa en ells com menys d’ell sinó com els que viuen al seu món, són els seus amics, i són els únics amb qui ell pot confiar.

Mentre intenta salvar el seu negoci, Uxbal ha d’afrontar la realitat de la seva família. Els seus dos fills, la seva esposa bipolar i drogoaddicta Maramba, els seus poders de comunicar-se amb els morts, i el càncer que l’esta matant. Biutifil és una història de penitència, d’un home tractant d’arreglar la seva vida abans de morir-se. Com li diu la seva mentora a la pel·lícula, els que es morin amb les coses pendents no podran seguir endavant.

Una altra cosa que m’interessava de la pel.li era el paper de l’idioma. La pel·lícula és en castellà però els personatges utilitzen el català de tant en tant. En seure en un cafè el policia li diu “merci” a la cambrera, i Uxbal no diu “hoy” sinó “avui”. Òbviament l’idioma no es al centre de la pel.li però Iñárritu entén que fer una pel·lícula a Catalunya sense el català pot distreure

Bardem ha estat nominat als Goya, els Oscars, i el festival de Cannes, i la pel.lícula ha rebut una nominació als Oscars com a millor film de llengua no anglesa. Si m’agrada la pel.li es perquè el director té una visió molt específica de la ciutat i la gent que hi viu.  El director mexicà que va establir l’estil d’històries juxtaposades com les pel·lis Amores Perros i Babel utilitza un estil més tradicional amb molt bons resultats. El llargmetratge utilitza una historia cronològica per a mostrar la grandesa del viatge d’Uxbal. Javier Bardem mereix les nominacions i aquest rol és part del seu llegat com actor. Espero que aquesta pel·lícula atragui més atenció al cinema mexicà i espanyol, i al món català.

La CNN presenta Ferran Adrià com “el mag de la gastronomia”

La CNN presenta Ferran Adrià com “el mag de la gastronomia”.

(enllaç a la notícia i als vídeos)

‘Pa negre’ arrasa als Goya amb nou premis

El film d’Agustí Villaronga ‘Pa negre’ ha estat la gran triomfadora de la nit dels Goya, amb nou premis. Mai una pel·lícula rodada en català n’havia guanyat tants. I mai, esclar, havia guanyat els premis a millor film, direcció, direcció de fotografia, guió adaptat… ‘También la lluvia’ i ‘Balada triste de trompeta’ no han pogut competir amb l’adaptació de la novel·la d’Emili Teixidor. La modesta ‘Buried’, del català Rodrigo Cortés’, s’ha emportat tres estatuetes.

Villaronga és el nou rei dels Goya

Pa negre ha estat la gran triomfadors dels Goya, amb nou premis: millor film, director (Agustí Villaronga), actriu (Nora Navas), actriu secundària (Laia Marull), actor novell (Francesc Colomer), actriu novell (Marina Comas), guió adaptat (Villaronga), fotografia (Antonio Riestra), direcció artística (Ana Alvargonzález).Però si la gala té un nom propi és el d’Agustí Villaronga. Gladiador del cinema, home de prestigi a Europa, mai havia arribat tan amunt quant als reconeixements públic. Aquesta nit no ha oblidat tots els que l’han acompanyat en aquestes més de dues dècades de cinema, des que va trasbalsar-nos a Tras el cristal. I per això ha dedicat el premi al millor director a tots ells.

Isona Passola, la productora de Pa negre, i que ja havia rodat amb VillarongaEl mar, va agrair-li al director mallorquí, haver-la situada al punt més alt del cinema espanyola. “Agustí Villaronga m’ha portat a la glòria”, ha dit. Després ha lloat la gosadia dels acadèmics que han votat per un film en català. Un vot, ha dit, a favor de la “diversitat”. “El cinema sempre va davant”, ha recordat.

Villaronga tenia al davant el president de l’Academia, Álex de la Iglesia, i la vicepresident, Iciar Bollaín, enfrescats en els últimes setmanes en una agra polèmica arran de la llei Sinde. Tots dos s’han hagut de conformar amb premis menors. Fins i tot han quedat per sota o empatats amb Buried, del català Rodrigo Cortés, que ha guanyat en els categories de millor guió original. millor muntatge i millor so. Tres premis de pes.

Però el domini català no ha quedat aquí. El documental de Carles Bosch sobre el president Pasqual Maragall Bicicleta, cullera, poma, ha guanyat el Goya al millor documental. El film d’Iciar Bollaín ha guanyat els Goya al millor actor de repartiment i a la millor música original, obra del gran Alberto Iglesias. I Javier Bardem és, com no, el millor actor de l’any pel seu paper a Biutiful, rodada a Barcelona.

Karra Elejalde ha guanyat el premi al millor actor de repartiment. Una cançó de Jorge Drexler s’ha emportat el Goya en la seva categoria. En la seva intervenció, Drexler li ha dedicat una cançoneta als que llençaven ous fora del Teatre Real de Madrid.

Un dels moments àlgids de la nit ha estat el discurs dell president de l’Acadèmia espanyola del Cine, Álex de la Iglesia, que s’ha acomiadat del seu càrrec demanant unitat i defensant que Internet “no és el futur, és el present”. També ha deixat clar que hi ha molta gent que no va al cinema perquè prefereixen estar davant l’ordinador. I aquests també són el seu públic. “Les regles del joc han canviat”, ha deixat clar. “Hem de tenir en compte els nostres drets, però tampoc no hem d’oblidar les nostres obligacions. Tenim una responsabilitat moral amb el públic”. La gala, de fet, havia començat fora del Teatro Real de Madrid amb una manifestació del col·lectiu Anonymous contra la llei Sinde i algun llançament d’ou contra els artistes que entraven al teatre.

Ara, 13 de febrer de 2011 (Andreu Gomila)

La primera vegada que vaig interactuar amb la identitat catalana -Karl Javellana-

Com els altres dos estudiants, sóc un dels estudiants de la classe de llengua i cultura amb la professora Alba a la Universitat de Georgetown. La meva història comença amb com vaig decidir estudiar aquesta llengua i acaba amb una anècdota.

L’estiu passat, em vaig llevar. No… L’estiu passat, vaig tenir una revelació sobre la meva vida. No… No vaig tenir un moment espiritual com la Mare Teresa de Calcuta, i no es em vaig unir a un monestir per salvar l’esperit humà i per ajudar els pobres. Em vaig llevar un matí i vaig decidir anar a Barcelona. Per què? No en tinc ni idea, però sabia que al matí havia de trobar alguna cosa que fer amb la meva vida. Crec que algunes d’aquestes raons eren producte de la meva mandra i l’estupidesa postmoderna. Ahhh….

Vaig arribar a Barcelona el 16 de juny de 2010. Els motius eren per aprendre castellà. Vaig pensar que amb el temps aniria a Espanya i viuria com Vicky i Cristina a Barcelona, en aquella pel.lícula amb una representació inexacta de la ciutat, que es va fer fa uns anys. A diferència de les dones de la pel.lícula, no vaig trobar res a fer allà, excepte sortir cada nit amb la gent de Barcelona. Però qui eren aquelles persones? Aquelles persones eren residents permanents a Barcelona, però eren de tots els països de la Unió Europea, que no tenien feina real. Era molt divertit. Però estic divagant… No vaig aprendre res d’espanyol o de català. Tothom parlava anglès. Quina mena d’aventura europea és això??? Vivia a prop de l’estació de metro “Maria Cristina”, i tenia un bonic pis.

8 setmanes havien passat, sense aprendre castellà o català. A l’agost vaig anar a Chişinău per fer la meva recerca etnogràfica a Moldàvia. Després de 4 setmanes, vaig tornar a Moscou per veure els meus parents. Quan em van preguntar sobre Barcelona, la meva resposta va ser en essència la sinopsi de la pel.lícula. De debò, aquesta historia és normal? Per als lectos va ser “sí”, però per a mi va ser horrible. Uffff….

A Washington, vaig decidir canviar la meva assignatura d’italià per la llengua catalana. La raó era simple! A la classe d’italià hi havia un examen el primer dia del semestre. Sota cap circumstància no hauria acceptat seure amb aquesta opressió. Per tant, vaig haver de buscar una alternativa. Català!

Durant el semestre passat, vaig tenir un gran interès en aprendre més sobre la cultura català. Òbviament, la cultura tenia la identitat cultural distingida.

Després de tres mesos de classe de llengua catalana, em vaig decidir a buscar algunes universitats a Barcelona. Em vaig adonar que volia anar a l’Autònoma i vaig començar el procés de sol.licitud.

Per fer sobresortir la meva candidatura, vaig decidir que he havia d’enviar un correu electrònic al responsable del programa en l’idioma més correcte. Català, és clar! Us prometo, als meus lectors, que no el vaig escriure amb frases complicades. Eren sobretot simples. Sabia que la persona era catalana, perquè el seu nom i cognoms eren catalans, i les seves credencials demostraven la seva relació amb la identitat catalana.

Després de 12 hores de son vaig rebre la resposta. Estava en estat de xoc. No…! Vaig tenir un moment de “WTF?..huh? Què? Eh????”

Al principi, vaig pensar que havia perdut el cervell i no entenia el català. Però em vaig adonar que el text era escrit en un altre idioma. Era escrit en l’idioma de l’estat – castellà. I llavors, podeu imaginar una situació estranya? Després de tres hores em va enviar un altre correu electrònic, aquest cop en angles. No entenia res. Estava en estat de xoc!

Estimats lectors i lectores, em podeu explicar per què aquella dona catalana no va fer servir la llengua de la seva identitat cultural? Per què es va comunicar en castellà, quan no hi havia cap indici que jo tenia el nivell bàsic de comprensió d’espanyol? Finalment, em vaig donar per vençut i li vaig respondre en el meu anglès acadèmic. Encara em falta per veure la seva resposta. Potser seré acceptat a la universitat si em dirigeixo a ells en anglès i no en català. Opinions?

Com anar (i sobreviure) a Barcelona amb quatre rals -Porter O’Neill-

Tots els estudiants de llengües i estudis internacionals que conec semblen tenir el mateix problema: volen viatjar per veure món i practicar les llengües noves, però no tenen gaire diners.  Els presento alguns consells amistosos de la meva experiència perquè els meus companys potser poden aprendre alguna cosa i els Barcelonins se’n poden riure dels meus errors.

1.  Comença a cercar un vol uns mesos abans de marxar.  Tripadvisor.com té un servei molt útil: esculls l’origen, la destinació, i les dates del viatge, i t’envien un correu cada setmana amb els preus actuals.  Canvien molt i sense raó evident, i pots comprar un bitllet bastant barat si tens temps per esperar.  He vist bitllets des de Washington per $680, i probablement es pot trobar un preu més barat si tens dates molt flexibles (o si estàs disposat a canviar de vol tres vegades i tenir una parada de 13 hores, per exemple).  És clar, passes moltes hores a la classe turista, entre dos homes grossos i amb un nen donant petades a la part del darrere del teu seient, però estàs animat!  Vas a Barcelona!

1a.  Per divertir-te encara més, escull una data quan hi pot haver una tempesta de neu.  Potser el teu vol serà cancel•lat.  Et donaran un nou vol amb una parada de només una hora i mitja a Londres, però aquest vol sortirà tard.  Fins i tot si pots córrer com un boig a través de l’aeroport per agafar el vol, el teu equipatge guardat probablement no ho pot fer.  Arriba a Barcelona i descobreix que no tens res més que la roba que portes.  Benvingut!

1b.  Quan arribes, malgirbat, al despatx dels serveis d’equipatge, accidentalment digues “pis” en lloc de “piso” quan dones la teva adreça.  Ara que la dona s’adona que parles una miqueta de català, gaudeix de tractar de recordar el teu número de telèfon en català després de quinze hores de viatjar, perquè ara ella ja no accepta el castellà.

2.  Els hotels són cars, i les residències d’estudiants no són gaire millors.  És més difícil trobar un pis o una habitació per llogar des dels Estats Units, però hi ha llocs web on els propietaris posen els seus espais disponibles.  Estigues preparat per enviar mil correus electrònics; moltes vegades no et respondran, i altres pisos seran cars.  Busca a zones fora del barri gòtic, les rambles, i la ciutat vella en general.  Els preus de lloguer són alts a les zones turístiques, i viure fora d’aquestes zones té avantatges.  He tingut bona sort a l’Eixample; està ben connectat amb el centre però proporciona una experiència una mica menys turística.  (Pots entrar en un restaurant o una botiga i la gent automàticament no et saluda en anglès.)  És possible trobar un pis per 250-300 euros per mes.  Per una estada més curta, vaig trobar una habitació petita per 21 euros per nit.

2a.  “Petita” no la descriu.  Es podia obrir la porta des del llit.  La meva habitació individual a Georgetown és un palau en comparació amb aquesta habitació…  Però va ser barat!

3.  Ets a l’aeroport, i vols anar al pis.  Com hi vas?  Pots agafar un taxi, però els dos taxis que agafes des de i cap a l’aeroport han de ser els únics.  Dins de la ciutat pots anar en metro; la targeta T-10 et dóna deu viatges per 8 euros.  A més, pots caminar per conèixer la ciutat.  Si ets com jo, sense cap sentit d’orientació, et perdràs diàriament, i descobriràs coses noves i fantàstiques mentre vagues.  Mai no trobaràs el mateix lloc dues vegades, fins i tot si ho intentes…

4.  Has arribat al pis, i tens gana.  Potser t’adones que t’has oblidat de portar alguna cosa bàsica.  Pots solucionar els dos problemes alhora… al Mercadona!  (Els Barcelonins se’n riuran, però ho dic de debò; Mercadona és un regal de Déu a la humanitat.)  És molt més barat que altres supermercats, i també té els articles de tocador i els cosmètics, que normalment són molt més cars a Barcelona que als Estats Units.  Al Mercadona podia comprar tot el menjar per una setmana (incloent croissants, truita de patates, Nutella… tots els grups principals d’aliments) per 25-30 euros.  A més, de tant en tant pots menjar a un bar o a un restaurant si tens una mica de diners extra.  Si evites les zones turístiques i esculls restaurants barats, esmorzar un croissant i un cafè amb llet costa 2-3 euros, i dinar un entrepà i un cafè amb llet en costa 4-5.  Ho sento, però el pressupost no inclou la paella (o, almenys, la paella bona)…

5. A tothom li agraden coses diferents, i et deixo per trobar la teva pròpia diversió.  Dos consells més: hi ha molts concerts gratuïts, especialment a l’estiu, així que no és necessari pagar 15-25 euros per entrar a una discoteca.  (Si ets una noia sola, realment no vols anar a una discoteca.  T’ho asseguro.)  Butxaca.com és un bon recurs.  I, si ets com jo i vols llegir quan estàs de vacances, resisteix la temptació d’entrar a una de les llibreries maques i comprar un llibre nou.  El paper és més car a Barcelona, i els llibres no són barats.  En canvi, troba la biblioteca pública més propera i aconsegueix un carnet.  Pots llegir tots els llibres que vulguis sense pagar res, i seràs una mica més barceloní.

Trobada Catalana – Happy Hour

 

El Casal Català de Washington, D.C. us convida a participar en una nova activitat mensual que organitzarem per tots els que us vulgueu apuntar: una trobada catalana (Happy Hour) tots els primers dijous de cada mes.

Esteu interessats en mantenir el contacte amb la comunitat catalana a Washington D.C.? Posa’t al dia de les activitats organitzades pel Casal en el nostre Happy Hourmensual.

No cal registrar-se, tothom és benvingut.

Happy Hour de febrer

Quan? dijous 3 de febrer
A quina hora? 6:30pm
On? Al bar Front Page (1333 New Hampshire Ave. NW Washington DC, 20036 (al costat de la sortida sud del metro de l’estació de Dupont Circle)

* * *

Are you interested in networking with the Catalan community in Washington, D.C.? Find out what’s going on in the Catalan community or get further information about all the forthcoming Casal events in our monthly Happy Hour.

No registration required — just show up, all are welcome!

February Happy Hour

When? Thursday, Febuary 3rd
What time? 6:30pm
Where? At the Front Page bar (1333 New Hampshire Ave. NW Washington DC, 20036 (next to South exit metro Dupont Circle).