Fa unes setmanes que vaig veure la nova pel·lícula Biutiful del director mexicà Alejandro González Iñárritu al cinema Georgetown 14. Protagonitzada per l’actor espanyol Javier Bardem, l’únic actor espanyol que ha guanyat un Oscar, i la seva muller , que és l’única actriu espanyola que ha guanyat el mateix premi. La pel·lícula, situada a Barcelona, és realment xocant. Iñárritu ens mostra una Barcelona diferent on la Sagrada Família i el Parc Güell funcionen com part de l’escenari i no com personatges de la ciutat. Durant la pel·lícula, vaig pensar en una altra representació cinematogràfica de la ciutat, la de Woody Allen a Vicky Cristina Barcelona (2008). Si la versió d’Allen mostra la imatge americana de Barcelona, la visió de Iñárritu seria la mateixa Barcelona després de l’Apocalipsi.
Javier Bardem fa el paper d’Uxbal, un home que dirigeix un negoci del mercat negre. Tots els senegalesos a Barcelona venen bosses falses de Luis Vuitton i tots els xinesos que fan les bosses, treballen per Uxbal. D’una banda podem mirar aquesta persona com abusador de nous immigrants, però Iñárritu fa que l’acceptem com un home que s’esforça per mantenir un negoci i ajudar a la gent amb qui es relaciona. Per Uxbal, els xinesos que contracta per fer les bosses i els africans que les venen no representen mà d’obra barata sinó que són els seus amics. Hi ha una de les xineses que cuida els seus dos nens i Ekweme, el líder dels Senegalesos, és el seu soci de negocis. Uxbal no pensa en ells com menys d’ell sinó com els que viuen al seu món, són els seus amics, i són els únics amb qui ell pot confiar.
Mentre intenta salvar el seu negoci, Uxbal ha d’afrontar la realitat de la seva família. Els seus dos fills, la seva esposa bipolar i drogoaddicta Maramba, els seus poders de comunicar-se amb els morts, i el càncer que l’esta matant. Biutifil és una història de penitència, d’un home tractant d’arreglar la seva vida abans de morir-se. Com li diu la seva mentora a la pel·lícula, els que es morin amb les coses pendents no podran seguir endavant.
Una altra cosa que m’interessava de la pel.li era el paper de l’idioma. La pel·lícula és en castellà però els personatges utilitzen el català de tant en tant. En seure en un cafè el policia li diu “merci” a la cambrera, i Uxbal no diu “hoy” sinó “avui”. Òbviament l’idioma no es al centre de la pel.li però Iñárritu entén que fer una pel·lícula a Catalunya sense el català pot distreure
Bardem ha estat nominat als Goya, els Oscars, i el festival de Cannes, i la pel.lícula ha rebut una nominació als Oscars com a millor film de llengua no anglesa. Si m’agrada la pel.li es perquè el director té una visió molt específica de la ciutat i la gent que hi viu. El director mexicà que va establir l’estil d’històries juxtaposades com les pel·lis Amores Perros i Babel utilitza un estil més tradicional amb molt bons resultats. El llargmetratge utilitza una historia cronològica per a mostrar la grandesa del viatge d’Uxbal. Javier Bardem mereix les nominacions i aquest rol és part del seu llegat com actor. Espero que aquesta pel·lícula atragui més atenció al cinema mexicà i espanyol, i al món català.
