OmmWriter: Un lloc per pensar -Porter O’Neill-

Vivim a un món ple de distraccions. La tecnologia evoluciona constantment per fer-ho tot més convenient, més còmode, més “senzill.” Però de veritat, res no és senzill quan es fa servir el mateix aparell per fer la feina, estudiar, parlar per telèfon, navegar per Internet, comunicar-se per correu electrònic, connectar-se a xarxes socials, buscar informació, llegir el diari, mirar la tele, anar de compres, fer fotos, llegir llibres, escoltar música, mantenir el calendari, programar el rellotge despertador, escriure el bloc… La senzillesa superficial de tenir un sol ordinador (o un iPad, o un smartphone) en lloc de vint coses amb vint funcions diferents és eclipsada per la interferència i les distraccions innombrables que resulten. El professor reparteix la tasca per correu electrònic. Amb el correu obert a una finestra, navegues al lloc web de Blackboard per accedir la lectura. Però de cua d’ull, veus a la primera finestra que tens un correu nou. És una notificació de Facebook. A Facebook tens un missatge, una invitació, i una sol·licitud d’amistat. Quinze minuts després, tornes a la feina, fins que sona el telèfon… A vegades, és suficient per fer-te desitjar fugir a una cabana a Walden Pond.

Jo no tinc la solució. Però, la setmana passada—de fet, durant una de les visites no programades a Facebook que he descrit—vaig descobrir una cosa que pot proporcionar una miqueta de pau dins del caos ineludible de la vida encadenada a l’ordinador. És una aplicació gratis que es diu OmmWriter. Quan fas clic a la icona rodona, les distraccions i temptacions d’una pantalla plena d’estímuls desapareixen. Et transporta a un paisatge cobert de neu, un dibuix minimalista d’una escena de blanc amb alguns arbres petits a la part inferior, que bloqueja totes les finestres i els menús omnipresents. Sona una música tranquil·la i ambiental de campanes de vent. Les úniques opcions que espatllen el buit són quatre fonts, quatre mides, tres imatges pacífiques de fons, i tres sons de teclat—i si no es mou el ratolí durant un parell de segons, aquestes coses desapareixen també. Només queda el cursor parpellejant lentament, esperant pensaments i paraules. Intrigada, vaig tornar al lloc web que ofereix l’aplicació per llegir més sobre la idea i els seus creadors. Imagineu-vos la meva sorpresa quan vaig veure que és d’una “agència creativa independent” de Barcelona, Herraiz Soto & Co. (Em va recordar un avantatge ocasional del món digital—a vegades el món és molt petit.)

 

 

Alguns detalls d’ús: si et molesten les seleccions de música o els sons de teclat, pots desactivar-los. També, si no t’agrada la escena de neu, pots triar un fons senzill de color blanc o gris. Per menys de cinc dòlars pots descarregar un versió de l’aplicació que té més opcions de música i imatges, però jo estic contenta amb la versió bàsica. Si necessites consultar l’Internet o alguna altra aplicació, pots minimitzar OmmWriter (però és un hàbit que tracto d’evitar). Les opcions de format són limitades, però és fàcil copiar i enganxar el text quan acabes d’escriure i vols canviar el format o imprimir.  Més que res, la bellesa d’OmmWriter és precisament la senzillesa i la manca d’interrupcions que les aplicacions tradicionals no poden proporcionar, i per això, val la pena prendre algunes mesures addicionals. Amb tot el temps que no perdràs a l’Internet, potser pots desconnectar per fer una passejada o llegir un llibre (físic!).

 

Anuncis

L’editor nord-americà de ‘Bearn’ afirma que la literatura catalana té bona rebuda als Estats Units

L’editor nord-americà John O’Brien, que ha publicat la traducció de ‘Bearn o La sala de les nines’, de Llorenç Villalonga, prepara l’edició de Miquel Bauçà

Les traduccions de literatura catalana estan d’enhorabona als Estats Units. Una bona mostra és que aquesta setmana ha visitat Barcelona John O’Brien, director de l’editorial Dalkey Archive Press, que ha iniciat la publicació d’una col·lecció titulada Catalan Literature Series. Es tracta d’una col·lecció que neix amb la voluntat de presentar obres de clàssics moderns de ficció catalana en traducció anglesa i que té com a primer volum The Doll’s Room (Bearn o La sala de les nines), de Llorenç Villalonga. Dalkey Archive Press també ha inclòs l’autora Mercè Ibarz en l’antologia Best European Fiction, publicada aquest any.

Pel que fa a la rebuda de la literatura catalana als Estats Units, O’Brien ha destacat que el més important és la qualitat, i que “si l’obra i la traducció són bones, el lector ho rebrà bé”. A més, ha avançat que s’està treballant per publicar un parell de títols anuals dins la col·lecció Catalan Literature Series. Un dels propers autors que publicarà serà Miquel Bauçà.

Altres editorials nord-americanes també han publicat recentment traduccions de literatura catalana. És el cas de l’antologia de contes de Mercè Rodoreda publicada per Open Letter, The Selected Stories de Mercè Rodoreda. Prèviament, Open Letter ja havia publicat altres traduccions, també amb el suport de l’IRL, com per exemple Gasoline (Benzina), de Quim Monzó (2010). Pel juliol d’aquest any està prevista la publicació de Guadalajara, del mateix autor. L’any passat Bantam Dell va publicar la traducció d’El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada.

També al Regne Unit s’han publicat diferents títols: L’últim patriarca, de Najat El Hachmi (Serpents Tail, 2010), Drecera al paradís, de Teresa Solana (Bitter Lemon Press, 2011), Pedra de tartera, de Maria Barbal (Peirene Press, 2010) i Mira’m als ulls, de Sílvia Soler (Cardigan: Parthian, 2010).

En el curs de la seva visita a Barcelona, O’Brien ha expressat el seu agraïment a la tasca de l’Institut Ramon Llull per promoure traduccions de la literatura catalana als Estats Units. Ha afirmat: “Fa una feina fantàstica de suport als editors, en molts sentits, ja que no només donen el suport econòmic, que també és necessari, sinó que treballen perquè la gent entengui el context global de la literatura catalana”. O’Brien ha destacat la importància del context, ja que “no es pot separar una llengua de la cultura de la qual forma part, i és important per al públic nord-americà conèixer-lo”.

Ara, Barcelona | Actualitzada el 29/03/2011 13:50

 

Els catalans són a tot arreu -Karl Javellana-

L’estiu passat quan vaig ser a Barcelona, volia aprendre castellà. Jo sabia que volia anar a Espanya després d’haver acabat els meus estudis a Georgetown University. Però, sense saber castellà, hauria estat un gran problema integrar-me a la societat de la ciutat (Barcelona).

Quan era a Barcelona, no tenia problemes per comunicar-me amb la gent que vivia allà. Parlàvem en anglès. Per això, després de 8 setmanes a Barcelona no vaig aconseguir els meus objectius lingüistics personals.

Actualment, estic estudiant la llengua i la cultura catalana. A la classe, la nostra professora va explicar-nos la història dels Països Catalans i la trajectòria cultural/nacional de la seva existència. Fins el cap de setmana passat, no entenia exactament com la gent catalana va ser capaç de mantenir la continuïtat de la seva existència marginalitzada en el context de la historiografia centralista de l’estat.

La meva resposta és la ciutat de Nova York!

La nostra classe va anar a la ciutat americana el cap de setmana passat. L’excursió era part de la nostra investigació de la cultura catalana. Us podeu preguntar per què Nova York? … Miró, Picasso, Gaustavino, Dalí, i fins i tot, Gaudí poden trobar-se a Nova York. Però quines són les relacions d’aquestes figures culturals amb aquesta ciutat americana?

Aquest lloc urbà és conegut per ser la ciutat dels immigrants. Això implica que les idees del vell continent van ser portades pels immigrants al seu nou país multicultural.

La majoria d’aquestes persones constituïen els grups socials que no veia un millior futur en els seus països d’origen. Per tant, buscaven un millor espai social per a la creativitat per tal de desenvolupar encara més les seves cultures. Certament, no totes les figures de la cultura catalana van arribar a Nova York per aquesta raó. Però, va ser canviant el context social i cultural dels elements catalans que van poder continuar la seva existència. Crec que aquest nou espai social proporcionava una nova sortida per a la reproducció cultural catalana, allunyada de l’Espanya franquista.

Finalment, hi ha un factor important per conèixer i entendre. Aquests elements culturals, que es van exportar temporalment a diferents llocs eventualment podien perdre la seva identitat catalana, sense terra cultural. Però, aquest problema es podia evitar mitjançant el manteniment i la promoció de la llengua catalana. Això va produir una xarxa cultural complexa de parlants catalans a l’exterior. No obstant això, era la llengua catalana que va salvar la unió de la imaginació cultural catalana. Fins ara. Amb l’evolució de les telecomunicacions modernes, els catalans poden ser a tot arreu…

X Mostra de Cinema Català

Un any més, a la Universitat de Georgetown organitzem una Mostra de Cinema Català. Durant quatre setmanes ens reunirem el dimarts a les 6 de la tarda per veure una pel·lícula ben acompanyada de pizza!

A la mostra d’enguany recuperem dos “clàssics”: L’Auberge Espagnole, una pel·lícula del genial director francès Cédric Klapisch, situada a la Ciutat Comtal; i Balseros, el reportatge de Carles Bosch sobre els cubans que intenten marxar de l’illa, direcció Florida, en balses construïdes a casa.

També veurem Salvador, la pel·lícula de Manuel Huerga, protagonitzada per Daniel Brühl (Goodbye Lenin), sobre els darrers dies de Salvador Puig Antich, darrer condemnat a la pena de mort durant el règim de Franco. Finalment, coincidint amb la festa de la Diada de Sant Jordi, que aquest any celebrarem amb un reguitzell d’activitats el 26 d’abril, podrem veure Pa Negre, guanyadora de set premis Goya.

Us hi esperem a tots!

Dimarts 6pm-8pm. ICC 450. Georgetown University.

PIZZA & PEL·LI [amb subtítols]

03/29. L’Auberge Espagnole [de Cédric Klapisch]

04/05. Balseros [de Carles Bosch]

04/12. Salvador (Puig Antich) [de Manuel Huerga]

04/26. Pa Negre [d’Agustí Villaronga]

*********

Once again, the Catalan Cinema Festival is back at Georgetown University. We’ll gather during four weeks on Tuesday at 6pm to watch a film and eat some pizza.

This year we’ll see two “classic” films: L’Auberge Espagnole, by the great french director Cédric Klapish, that takes place in Barcelona, and Balseros, a documentary by Carles Bosch about the Cuban rafters who try to escape from the island using “homemade” rafts.

The third film will be Salvador, by Manuel Huerga and starring Daniel Brühl (Goodbye Lenin). It is about the last days in prision of Salvador Puig Antich, the last prisoner to whom the death penalty was applied in Franco times. At last, but not the least, as part of Sant Jordi’s celebrations, that this year will take place on April 26th, we will watch Pa Negre, a catalan film that won 7 Goyas, the Spanish Oscars.

We are looking forward to see you all there!

Tuesday 6pm-8pm. ICC 450. Georgetown University.

FREE PIZZA & MOVIE [with subtitles]

03/29. L’Auberge Espagnole [by Cédric Klapisch]

04/05. Balseros [by Carles Bosch]

04/12. Salvador (Puig Antich) [by Manuel Huerga]

04/26. Pa Negre [by Agustí Villaronga]

Listen to This: La música clàssica des d’una perspectiva nova -Porter O’Neill-

M’encanta la música.  És clar, això no és una declaració polèmica—no conec a ningú que digui que no li agrada—però suposo que la meva afició potser supera el normal.  Tinc al voltant de cinc mil cançons a la meva biblioteca d’iTunes que recorren tota la gamma de gèneres, dècades, llengües, i sofisticació (acabo d’avergonyir-me una mica quan la funció de “temes aleatoris” canviat de la cançó que sona d’un clàssic dels Velvet Underground a un tema oblidat de ‘Nsync).  Tanmateix, de tant en tant m’adono del poc que realment sé sobre la música.  La meva educació en filosofia i literatura ha realçat l’experiència de llegir, però no tinc el mateix coneixement de la teoria i la història de música.  A més, se m’ha acudit que el meu gust per escoltar-la a la ràdio mentre estudio o faig dissabte no substitueix plenament una apreciació culta de la música clàssica.  Per això, quan vaig veure a un bloc una recomanació del llibre Listen to This, un recull d’assajos assequibles sobre la música clàssica i la seva relació amb la música popular, em va interessar immediatament.


Publicat fa uns mesos pel crític de música de The New Yorker, Alex Ross, Listen to This és el punt de partida perfecte per al lector que vulgui apropar-se a la música clàssica per primera vegada, però crec que també serà estimulant per l’oient més experimentat gràcies a la concepció de Ross de música—tots els tipus—com una història unida i una manera d’entendre el món i la experiència humana.  Ross comença amb la seva experiència personal; a diferència de la majoria de la gent, només escoltava la música clàssica durant la seva infantesa, i va descobrir la música rock per primera vegada a la universitat.  La seva passió és palpable quan descriu la seva relació amb la Simfonia Eroica de Beethoven (de petit va aprendre alguns gestos del director d’orquestra per “dirigir” el tocadiscs), i convenç el lector amb la seva insistència que la música clàssica és un organisme viu en lloc d’un fòssil (o, encara pitjor, un club exclusiu).  Diu francament que no escriu per a la persona que escolta per ser civilitzada, i rebutja la idea que la música clàssica només toca el cervell mentre que altres tipus toquen l’ànima.  Parla de la música clàssica com si fos popular i viceversa.  Al cap de la introducció, em sentia com si hagués descobert una forma d’art totalment nova.

La majoria dels assajos—que van de Mozart, Schubert, i Verdi a Radiohead, Björk, i Bob Dylan—són revisions dels articles publicats per Ross a The New Yorker.  (No coneixia les seves obres abans de llegir el llibre, però tot s’incorpora en una entitat cohesiva.)  També, convenientment, Ross dirigeix el lector al seu lloc web, on es poden escoltar moltes de les seleccions musicals esmentades.  L’assaig escrit especialment per al llibre, sobre tres línies de baix que han persistit des del segle 16 fins a la música blues del segle passat, és fascinant.  Ross confessa i és evident que té més coneixement de la música clàssica que la música popular, però les seves observacions sobre la trajectòria completa de música no pateixen.  Listen to This és perspicaç i ben escrit, i troba un equilibri agradable entre acadèmics i atractiu per les masses.  Probablement no és per llegir a la platja durant les vacances de primavera, però potser en un dia plujós.

karma, o què? -Karl Javellana-

Quina és la cultura d’un lloc que està a tot arreu i enlloc,  que és alhora global, però fa el món obsolet, que globalitza l’individu però ens elimina la nostra individualitat? El lloc que dic és Internet, i aquestes preguntes representen la paradoxa intrigant que Internet presenta per a nosaltres, que ens obliga a mirar més enllà del que es pot veure o escoltar o tocar.

Quan vam començar a pensar en l’Internet, molts de nosaltres vam pensar típicament en la televisió. No és difícil entendre per què immediatament es pot fer aquesta connexió. Considerem que els mitjans de comunicació a través d’una pantalla, i les tecnologies orientades a la pantalla – sovint tenen efectes comuns.

Les dues tenen un comandament a distància similar – en el cas dels ordinadors connectats en xarxa, el control remot és el ratolí – i, com la televisió, sempre estem fent clic i buscant que més hi ha. Clarament, no hi ha escassetat de publicitat pagada, la col.locació de productes i els “infomercials” en qualsevol mitjà.

La televisió és una metàfora còmoda i evident per a Internet. De fet, sovint utilitzem metàfores convenients i òbvies per a qualsevol nova tecnologia que es basen en com podem fer servir les coses, o en el seu contingut, per un intent de entendre la seva naturalesa i característiques. Però amb el temps, a poc a poc vam descobrir que les nostres primeres impressions, i la segona i la tercera són sovint incompletes, si no són correctes.

I això és perquè tendim a basar les nostres idees inicials i les reaccions en les coses de les que ens adonem.  La pregunta que m’agradaria preguntar: què no vau notar ahir? ….

____________

Ahir em vaig llevar al matí per acabar les meves redaccions que havia de presentar…

El meu gos va haver d’orinar, així que vaig haver de’acomodar el Senyor Balthazar. Visc en un edifici, on un dia tot pot funcionar bé i un altre ser l’Infern a Dupont. Em vaig oblidar de portar les meves claus. Simultàniament al meu atac de pànic, les persones que netegen van comunicar a l’administració que hi havia una porta oberta.

Mentre era fora, en pijama, em vaig adonar que el meu telèfon mòbil estava dins de l’apartament.

… després de 30 minuts …

 El meu veí em va obrir la porta. Jo no era un persona gaire feliç, però estava content de ser a l’interior. Al principi, la meva història seria divertida si s’acabes ara. Però no ho farà.

Mentre estava pensant en com podia explicar la meva arribada tard, em vaig imaginar la pantalla del meu ordinador que hi havia abans de sortir.

Quan vaig arribar a la meva porta, estava tancada amb clau. Va ser un matí molt desafortunat. Potser es pot imaginar, la zona residencial a DuPont i YUP’s … aquest moment del dia és quan hi ha escassetat de persones a l’edifici. Vaig trucar a tots els apartaments sota el meu pis. Em va sorprendre que no hi havia ningú. … Perquè estava en pijama (també sense diners, sense mòbil, sense la llibreta d’adreces), no hi havia gaires llocs on podia anar a esperar al meu amic amb les claus. La biblioteca??? NO! No, vaig pensar.  No vaig a la universitat amb un gos petit i amb pijama. El gos atrauria moltes dones, mentre que el meu pijama i el meu vestit de matí amb l’olor d’un gos mullat, les faria marxar! Així que vaig decidir seure en un banc prop de casa meva. No em vaig adonar de res al meu voltant, perquè jo estava pensant en el que escriuria per la meva tasca per l’endemà. De sobte, l’únic que sento:

“Senyor, senyor! No hi ha necessitat de seure aquí. Vine amb mi, i jo et portaré a un refugi per a persones sense llar.”

… què?

És interessant com tot el dia no vaig fer res, però encara em vaig imaginar la meva pantalla… karma o què?