El ladino – la llengua dels jueus sefardites [Matt]

El ladino és una llengua molt antiga que parlen els jueus amb origen ibèric.  Com molts ja saben, hi havia molts jueus en tota la península ibèrica fins el segle XVI quan es expulsen per la Inquisició.  És important saber que hi ha molts grups diferents de jueus.  També existeixen els jueus de Europa de l’Est qui es diuen “Ashkenazim”.  Per a més informació sobre els grups diferents, podeu llegir aquest article: http://www.jewfaq.org/ashkseph.htm.  Ara vull parlar sobre el jueus sefardites.  Després de la seva expulsió de Espanya, molts sefardites continuavem parlant la llengua que parlaven en Espanya.  Però com els jueus vivien en diferents parts de la península, la llengua que continuavem parlant a la diàspora tenia aspectes de totes las llenguas ibèricas, no només el espanyol.  Per exemple, el ladino té una jota precisament com la portuguesa o la catalana.  També es utilitza “el”, “la”, “los”, “las” abans de paraules de posesió.  Per exemple, “los sus brazos” (els seus braços).  La “s” entre vocals es diu com la “s” portuguesa o catalana en aquesta situació.  Per a més informació sobre el ladino, podeu escoltar aquest segment de NPR: http://www.npr.org/templates/story/story.php?storyId=1554187.  També es una llengua en risc de desaparició amb pocs parlants avui.  Però es preserva per la música.  Podeu escoltar una canço bonica aquí:

Minneapolis!

M’agrada molt la ciudad de Minneapolis. Sí, fa molt fred per gairebé cinc meses del any, però us explico les meves raós. Vaig acabar la meva llicenciatura a Minneapolis i tinc memòries afectuoses de la ciutat.

Abans l’arribada dels europeus, els indis Sioux vivien a la regió (dos percentage de la ciutat es indi actualment.) La majoria dels europeus eran escandinaus i alemanys, i la seva influència continua, especialment a la política progressista i l’actitud general.

Minneapolis té molts barris interessants, pero el meu favorit és Lyn-Lake, que es centra al voltant dels carrers Lyndale i Lake (llavors “Lyn-Lake.”) El barri no és gran, pero té moltes bons restaurants i bars, i un ambient bastant relaxat. Vaig viure prop de Lyn-Lake durant el meu últim any a Minneapolis. Una vegada, vaig tentar-me els cabells verd a una perruqueria de Lyn-Lake (era jove, d’acord?)

M’agraden molt els museus, i un dels meus favorits (i crec que és un dels millors al país) és el Centre Walker d’Art (Walker Art Center.) Només té art modern, e sempre hi veig obres interessants i bones. L’estiu passat, va celebrar una festa de vídeos de gats del Internet! És un museu una mica estrany, però no és avorrit mai.

Minneapolis té molts parcs i llacs, i gairebé tots són connexes. Es possible caminar o anar a bicicleta des del nord de la ciutat fins les partes més sud sense usar els carrers. Quan fa fred, que vaig dir és gairebé mig de l’any, la gent de Minneapolis no es amaga a casa, sinó esquia, patina sobre gel, o juga a la neu. Es veritat que “la roba interior llarga” es necessària.

Minneapolis ofereix molta cultura, molt esport i molta diversió, però el increïble es que hi ha altra ciutat! Sant Pau és a l’est de Minneapolis; encara que és una ciutat més tranquil·la, és molt maca. També hi vaig veure per gairebé un any. És molt diferent de Minneapolis, però són bons “bessons.”

Espero que pugueu visitar Minneapolis-St. Paul, són divertits i tranquils al mateix temps!

Vacances de primavera [Yoel]

S’acosten les vacances de primavera i, com tothom, estic planificant el que faré durant aquests dies. En primer lloc, he de dedicar molt temps a estudiar per als meus exàmens de màster, que s’acosten com un xàfec. Encara em trobo una mica nerviós, crec que després de les vacances estaré més ben preparat per la tempesta.

D’altra banda he d’aprendre el meu text per a una obra de teatre en la qual participo, una farsa molt divertida. Les línies no són extenses, però l’actuació és complicada i porta esforç i molta, molta, molta imaginació. L’obra es presenta del 25 al 28 d’abril, al Devine Studio Theater a Georgetown. Tots hi esteu convidats!

I vosaltres, què fareu durant les vacances?

Isaki Lacuesta a la National Gallery

El passat diumenge vaig estar en una sèrie de cinema del director gironí Isaki Lacuesta, a la National Gallery. Vaig veure el documental ‘Garbo, l’home que va salvar el món’ (2009). Va ser fantàstic, realment divertit i amb un guió espectacular. No coneixia a la figura de Joan Pujol, el protagonista, i el que va representar la seva carrera improvisada com espia per als aliats durant la Segona Guerra Mundial. Així que no només cinematogràficament, sinó intel.lectualment, l’experiència va ser molt agradable. Aquest diumenge penso tornar a veure el seu documental sobre Ava Gardner: ‘All Night Long’ (2010), i després voldria veure el llargmetratge de Camarón de la Isla: ‘La leyenda del tiempo’ (2006).

Si són a DC, els convido que es passin per la National Gallery. Val la pena. Aquí trobareu l’enllaç al programa complet.