La vida sense amics no és vida, només és anar tirant -Adam Diaz-

La vida sense els amics no és vida, només és anar tirant. Quan era petit, sempre tenia molts amics, i sempre m’importaven molt. La meva mare sempre em deia que els amics no són tan importants, que sempre vénen i van però la família és l’únic que sempre tindràs. La veritat és que encara que la meva família és molt important per a mi, els meus amics, especialment els de DC, s’han convertit en una segona família. Si no fos per ells, crec que em sentiria molt més sol i infeliç. Com que treballo molt, i els meus amics també treballen molt, com a mínim un cop cada setmana ens reunim per prendre una birra o veure una pel-lícula o sopar junts. Crec que el més important és tenir aquest tipus d’escapament per poder suportar totes les responsabilitats de la vida diària. De vegades, quan veig una pel·lícula sol o llegeixo un llibre sol, vull explicar-li a algun dels meus amics. Si no són amb mi, puc enviar un missatge per Facebook o els puc trucar per telèfon per xerrar una estona. Es veritat que de vegades m’agrada estar sol, però també m’agrada tenir l’opció de poder sortir amb els meus amics. A més, els meus amics són molt diversos, i amb ells, puc practicar diferents llengües i aprendre molt sobre diferents països i regions del món. Quan era petit mai pensava que tindria amics de Perú o de Rússia. Crec que tenir molts diners i moltes experiències no està gens malament, però sense amics per compartir-ho no val la pena.

Cinc raons per viure -Adam Diaz-

En Anglès hi ha una frase que defineix qui sóc. “Some people eat to live and others live to eat“. Amb altres paraules, alguns mengen per viure i altres viuen per menjar. Sens dubte, jo pertanyo al segon grup. Des que era petit el menjar em fascinava. El meu lloc preferit sempre era el mercat. A Los Angeles, tothom compra manat (mandado) als supermercats que són gairebé tots iguals. Però de tant en tant els meus pares ens portaven al mercat central, un mercat obert molt semblant a la Boqueria a Barcelona, ​​on nous immigrants mexicans i xinesos (i ara centre-americans) venen diferents tipus d’espècies, fruites, verdures, carns, i menjar preparat. Per a un americà no acostumat a aquest sistema de vendre menjar, crec que el més estrany seria la carnisseria on hi ha els caps de les vaques, les potes del porc, i els estómacs blancs de diferents animals que es venen per fer “menudo” (una sopa mexicana que porta blat de moro, diferents tipus de chile, carn d’estómac de vaca, i potes de la vaca).

Als Estats Units, la majoria de la gent no mengen els òrgans dels animals (una cosa que per mi és rara), i gairebé tota la carn en els supermercats està en paquets de plàstic sense os ni pell. De vegades no estic segur si és carn de pollastre o un tros de carn de porc perquè tot sembla igual.

A DC he notat que la gent d’aquí menja a restaurants amb més freqüència que la gent de Los Angeles. I crec que hi ha un munt de bons restaurants a DC. Heus aquí una llista de llocs que val la pena provar.

1. Pupuseria San Miguel (barri: Mount Pleasant)

Amb gairebé dos-cents mil salvadorencs vivint a DC, Virginia, i Maryland, la pupusa ha esdevingut un símbol de la ciutat. La pupusa, originalment de El Salvador, és com una truita de blat de moro molt espessa farcida de carn de porc (chicharrón), fesols i formatge i acompanyada amb “curtido” (col, ceba i pastanaga amb vinagre). El meu lloc favorit és Pupuseria San Miguel que es troba al barri salvadorenc anomenat Mount Pleasant. El lloc és senzill, situat al soterrani d’un edifici, amb poques taules i una televisió que normalment mostra telenoveles mexicanes i partits de futbol.

La sopa de res amb iuca és deliciosa, i durant l’hivern és un plat ideal.

 

2. Maine Avenue Fish Market (Barri: Enfant Place)

Vaig trigar tres anys a descobrir aquest lloc. Situat al costat del riu Potomac prop de l’enfant Place, el Maine Avenue Fish Market és un mercat obert on es ven peix, pollastre fregit, i els famosos crancs blaus de Maryland. Durant l’estiu s’obre el mercat i s’omple no de turistes sinó de gent que realment viu a la ciutat. Una bossa plena de crancs amb saó “Old Bay” (una barreja d’espècies del sud dels EUA) al vapor et costa sis dòlars. A més, es ven menjar tradicionalment del sud dels EUA com pollastre fregit, macarrons amb formatge, “Collard greens with ham hocks” (un tipus de col amb pernil), i altres plats representatius de la població afro-americana.

 

3. Pollo Rico ( Barri: Arlington, Virginia)

El “Pollo Rico” a Arlington és un restaurant Peruà que s’especialitza en pollastre peruà rostada. Encara que “Pollo Rico” és una cadena de restaurants, sens dubte, el Pollastre Rico d’Arlington és el millor de tots els “Pollo Ricos”. Només es pot pagar en efectiu, sempre hi ha cua, i les opcions són limitades (iuca fregida, arròs, i pollastre). Però el gust d’aquest pollastre és increïble i el preu és barat. Recomano anar-hi amb amics i compartir un pollastre (o uns pollastres) sencer.

 

4. Patisseria Poupon (Barri: Georgetown)

El concepte del “cafè” als Estats Units està dominat per Starbucks, la qual cosa per a mi no està gens malament. Starbucks és una empresa de qualitat i summament americana. El servei és ràpid, els cafès porten xocolata i caramel i nata muntada, i tot és per emportar. Però, si preferiu l’experiència de gaudir d’un bon cafè, asseguts, amb el cafè en una tassa i no en un got de paper, Patiserrie Poupon a Georgetown és un bon lloc. És un Patisseria a l’estil francès que ven cafè, paninis, i diferents tipus de pastissos, croissants, galetes i pans. Lunettes aux abricots, Crème brûlée, eclairs, i Macarons són exemples dels dolços que es troben en aquest lloc. No recordo el nom però la pasta amb pera és el meu preferit.

 

5. The Steak and Egg (Barri: Tenleytown)

Traduït com el “bistec i l’ou”, aquest restaurant es troba amagat al carrer Wisconsin. El restaurant sembla com una caseta amb el sostre de punta. A dins, el menú ofereix diferents tipus d’esmorzar tradicionalment americans com “corn beef hash”, pancakes, i el plat més famós del restaurant el bistec i dos ous. El restaurant està obert les vint hores al dia i després d’una nit pels bars és quan realment mola.

Si voleu veure més entrades sobre el món culinari a DC podeu visitar el meu blog a www.eatingcatalunya.wordpress.com

 

Biutiful és Beautiful -Adam Diaz-

Fa unes setmanes que vaig veure la nova pel·lícula Biutiful del director mexicà Alejandro González Iñárritu al cinema Georgetown 14. Protagonitzada per l’actor espanyol Javier Bardem, l’únic actor espanyol que ha guanyat un Oscar, i la seva muller , que és l’única actriu espanyola que ha guanyat el mateix premi. La pel·lícula, situada a Barcelona, és realment xocant. Iñárritu ens mostra una Barcelona diferent on la Sagrada Família i el Parc Güell funcionen com part de l’escenari i no com personatges de la ciutat. Durant la pel·lícula, vaig pensar en una altra representació cinematogràfica de la ciutat, la de Woody Allen a Vicky Cristina Barcelona (2008). Si la versió d’Allen mostra la imatge americana de Barcelona, la visió de Iñárritu seria la mateixa Barcelona després de l’Apocalipsi.

Javier Bardem fa el paper d’Uxbal, un home que dirigeix un negoci del mercat negre. Tots els senegalesos a Barcelona venen bosses falses de Luis Vuitton i tots els xinesos que fan les bosses, treballen per Uxbal. D’una banda podem mirar aquesta persona com abusador de nous immigrants, però Iñárritu fa que l’acceptem com un home que s’esforça per mantenir un negoci i ajudar a la gent amb qui es relaciona. Per Uxbal, els xinesos que contracta per fer les bosses i els africans que les venen no representen mà d’obra barata sinó que són els seus amics. Hi ha una de les xineses que cuida els seus dos nens i Ekweme, el líder dels Senegalesos, és el seu soci de negocis. Uxbal no pensa en ells com menys d’ell sinó com els que viuen al seu món, són els seus amics, i són els únics amb qui ell pot confiar.

Mentre intenta salvar el seu negoci, Uxbal ha d’afrontar la realitat de la seva família. Els seus dos fills, la seva esposa bipolar i drogoaddicta Maramba, els seus poders de comunicar-se amb els morts, i el càncer que l’esta matant. Biutifil és una història de penitència, d’un home tractant d’arreglar la seva vida abans de morir-se. Com li diu la seva mentora a la pel·lícula, els que es morin amb les coses pendents no podran seguir endavant.

Una altra cosa que m’interessava de la pel.li era el paper de l’idioma. La pel·lícula és en castellà però els personatges utilitzen el català de tant en tant. En seure en un cafè el policia li diu “merci” a la cambrera, i Uxbal no diu “hoy” sinó “avui”. Òbviament l’idioma no es al centre de la pel.li però Iñárritu entén que fer una pel·lícula a Catalunya sense el català pot distreure

Bardem ha estat nominat als Goya, els Oscars, i el festival de Cannes, i la pel.lícula ha rebut una nominació als Oscars com a millor film de llengua no anglesa. Si m’agrada la pel.li es perquè el director té una visió molt específica de la ciutat i la gent que hi viu.  El director mexicà que va establir l’estil d’històries juxtaposades com les pel·lis Amores Perros i Babel utilitza un estil més tradicional amb molt bons resultats. El llargmetratge utilitza una historia cronològica per a mostrar la grandesa del viatge d’Uxbal. Javier Bardem mereix les nominacions i aquest rol és part del seu llegat com actor. Espero que aquesta pel·lícula atragui més atenció al cinema mexicà i espanyol, i al món català.

“Foie Gras amb Moritz, si us plau” -Adam Diaz-

 

Fa uns dies vaig a anar amb la meva amiga Elisabet, que és de Barcelona, a provar un nou restaurant espanyol anomenat Estadio, situat entre  “Dupont Circle” i “U street” a una zona molt de moda que la gent coneix com “Logan Circle”. Com que jo sóc cambrer a un altre restaurant espanyol de Washington que es diu  Bodega i que és a Georgetown, llavors, m’interessava molt comparar els dos llocs.

Estadio és més ample que Bodega i enmig del restaurant té una  barra de bar amb unes potes de pernil serrà penjades, només hi faltava l’os!!!. M’imagino que el públic americà, que sempre busca distància de l’animal que produeix els bistecs i la cansalada, no li agradarà saber que aquell pernil ric i saladet que es fon en el seus paladars prové d’un animal que li agrada córrer i cagar.

Al costat de les potes de pernil hi havia una gran selecció de formatges espanyols com Garrotxa, Manchego, Maó, Idiazábal, i  també olives variades i seitons en vinagre. Tot el necessari per gaudir amb una cervesa Estrella Damm o una Moritz, les cerveses preferides dels treballadors de Catalunya, segons l’Elisabet.

Quan vaig arribar l’ Elisabet estava prenent una copa de Priorat, un vi que prové de la zona que està situada al centre de la província de Tarragona. Mentre esperàvem, vam estar observant un gran mapa d’Espanya que estava al costat del bar. També ens va fer gràcia que a tots els televisors emetien els partits d’Espanya durant la Copa del Món.  Després d’una estona, la recepcionista ens va asseure en una taula comunitària amb uns executius que bevien Estrella Damm. La primera cosa que em va cridar l’atenció era la influència mexicana del menú. Per fer els còctels barrejaven tequila amb cava, i algunes tapes consistien en pernil amb chiles jalapeños.

El nostre cambrer, en Frank, ens va saludar i de seguida vam veure que era un “hipster” (un intel·lectual “cool”) ja que ens va pendre la comanda en quadern marca “moleskine”. El primer que vaig demanar va ser un Gin amb Tònica, especial de la casa, que duia taronja, canyella i safrà. No exagero gens ni mica quan dic que és millor Gin-Tònic que he tastat en la meva vida.

Vam començar amb una mica de fuet i uns pebrots del Padró. A Catalunya alguns pebrots piquen i altres no, però aquests eren “chiles serranos” un menjar mexicà molt semblant als jalapenyos però més foscos. Jo com que sóc de Mèxic, em van semblar una delícia, però l’Elisabet va patir tant, que el gerent al veure que tenia la cara vermella i els ulls desorbitats li va regalar una Moritz i més pa.

Després d’això, vam demanar pa amb foie gras i ceba caramelizada, pa amb tomàquet, croquetes de bolets, calamars a la planxa i cansalada amb botifarra i xoriç.  El menjar va ser excel·lent.

Li vaig explicar al nostre cambrer una història d’una recepcionista que treballava a Bodega que també havia treballat a Estadio i ell coneixia. La noia en qüestió va ser una mica polèmica en el meu restaurant perquè vestia mini-fadilla per treballar i rebia els clients amb una cama recolzada a la cadira, estil “Captain Morgan”, alguns clients es van queixar que la recepcionista no portava calces. En Frank va riure molt amb la història i ens va regalar unes postres. Una de les postres era pastís d’albercoc amb pana cota i suc de maduixes, vaig trobar que eren dolces i refrescants després de tantes tapes.

Realment el que em va agradar del restaurant Estadio és que és un lloc espanyol i  alhora és totalment americà. Els treballadors eren nord-americans i centre-americans, el menjar tenia  influència francesa, americana, mexicana i italiana, però al final tot tenia un regust espanyol.