Vídeos que vull compartir amb vosaltres

Hola!

Vull compartir dos vídeos amb vosaltres. El primer es tracte de desfer la fórmula: treballar més –> tenir més èxit –> estar més content. En realitat, és al revés. L’altre és un altre vídeo que profundeix el tema de l’homosexualitat, però de manera més subtil. Us recomano les dos. I sense dir més:

http://www.ted.com/talks/shawn_achor_the_happy_secret_to_better_work.html — no em permet embed el vídeo, així que haureu de fer servir el enllaç.

Els documentals

M’agrada veure els documentals perquè solen ser curts i tracten temes diversos. Per alguna raó, solo veure documentals que se centren en el cor dels Estats Units –el heartland es pot dir. Crec que un dels meus preferits és Paper Clips. Es tracte d’un grup d’alumnes de l’escola secundària que fan un treball sobre el Holocaust, recollint clips que representen les persones que els nazis van matar. Ràpidament, el treball es fa cada vegada més gran, i els estudiants s’interessen més i més. No vull revelar-us la resta de la història per si volen veure-lo però a baix incloc un petit vídeo sobre el treball. Vull parlar d’un altre documental que no es es mou al mateix nivel però també aprofundeix en les relaciones personals i la comunitat. Es titula Craigslist Joe. Aquest documental es tracte d’un home que decideix viure per un mes depenent totalment de Craigslist, és a dir, de desconeguts, i volent explorar si existeix encara una comunitat americana. Les experiències que té realment em semblen fantasia per ser tan extraordinàries.

I el trailer de Craigslist Joe:

El poder del pa (i dels pastissos)

Com ja sabeu, m’agrada fer pastissos i hi ha un bloc que sempre llegeixo que es diu Sprinkle Bakes. És d’una dona que abans es guanyava la vida pintant però ara s’ha dedicat a la cuina. Si vau al seu bloc, veureu que encara és artista: dels seus pastissos fa obres d’art amb ingredients que són a vegades força exòtiques. Vaig decidir escriure sobre el bloc perquè acabo de llegir un article a una revista que rebo de la universitat d’on vaig graduar-me sobre el poder del pa per a trobar un espai comú per a les persones de diferents fons socioeconòmics. Una graduada de la meva universitat va rebre el premi Traveler of the Year de National Geographic l’any passat i al article parla de alguns centres comunitaris que va obrir on tothom es pot reunir per a fer pa. Encara que els postres que faig potser no fomenten la tolerància i la diversitat com els pans de la Nadezhda, també són un punt de trobada entre els meus amics: ningú pot resistir-se a un bon pastís. A baix, incloc una foto dels pastissos més famosos que vaig fer: Triple Salted Caramel. Ja que van ser un èxit, no vaig poder treure’ls una foto així que en vaig treure una del bloc que vaig comentar.

Image

Manele, el “Reggaetón” de Romania [Matt]

La música manele és molt popular a Romania. La música té influencies gregues, turques, àrabs, e balcàniques. La influència turca es molt fort i és per la conquesta i presència dels turcs per molts anys als països balcànics. Fins ara, hi ha una població musulmana en Romania. Llavors, moltes melodies del manele son semblants a melodies de altres artistes en altres països de la regió.

També és important saber que la música manele té una influència gitana molt fort. Els cantants sovint són gitanos. Podeu llegir més sobre la influència dels gitanos aquí a Wikipedia.

Moltes personas estan en contra del manele per les seves lletres a vegades sexistes i sexuals. En aquest sentit, és una mica semblant al Reggaetón. La música és molt popular amb la gent jove i els adults no aproven. També la música és de la classe obrera. A sota, us deixo uns exemples de la música. Espero que us agradin!

DENISA , COPILUL DE AUR SI PLAY AJ – Priveste in ochii mei

Nicolae Guta, Cristi Dules Feat.Play AJ – Boom Shakalaka 2012 HD

El ladino – la llengua dels jueus sefardites [Matt]

El ladino és una llengua molt antiga que parlen els jueus amb origen ibèric.  Com molts ja saben, hi havia molts jueus en tota la península ibèrica fins el segle XVI quan es expulsen per la Inquisició.  És important saber que hi ha molts grups diferents de jueus.  També existeixen els jueus de Europa de l’Est qui es diuen “Ashkenazim”.  Per a més informació sobre els grups diferents, podeu llegir aquest article: http://www.jewfaq.org/ashkseph.htm.  Ara vull parlar sobre el jueus sefardites.  Després de la seva expulsió de Espanya, molts sefardites continuavem parlant la llengua que parlaven en Espanya.  Però com els jueus vivien en diferents parts de la península, la llengua que continuavem parlant a la diàspora tenia aspectes de totes las llenguas ibèricas, no només el espanyol.  Per exemple, el ladino té una jota precisament com la portuguesa o la catalana.  També es utilitza “el”, “la”, “los”, “las” abans de paraules de posesió.  Per exemple, “los sus brazos” (els seus braços).  La “s” entre vocals es diu com la “s” portuguesa o catalana en aquesta situació.  Per a més informació sobre el ladino, podeu escoltar aquest segment de NPR: http://www.npr.org/templates/story/story.php?storyId=1554187.  També es una llengua en risc de desaparició amb pocs parlants avui.  Però es preserva per la música.  Podeu escoltar una canço bonica aquí:

Vacances de primavera [Yoel]

S’acosten les vacances de primavera i, com tothom, estic planificant el que faré durant aquests dies. En primer lloc, he de dedicar molt temps a estudiar per als meus exàmens de màster, que s’acosten com un xàfec. Encara em trobo una mica nerviós, crec que després de les vacances estaré més ben preparat per la tempesta.

D’altra banda he d’aprendre el meu text per a una obra de teatre en la qual participo, una farsa molt divertida. Les línies no són extenses, però l’actuació és complicada i porta esforç i molta, molta, molta imaginació. L’obra es presenta del 25 al 28 d’abril, al Devine Studio Theater a Georgetown. Tots hi esteu convidats!

I vosaltres, què fareu durant les vacances?

Isaki Lacuesta a la National Gallery

El passat diumenge vaig estar en una sèrie de cinema del director gironí Isaki Lacuesta, a la National Gallery. Vaig veure el documental ‘Garbo, l’home que va salvar el món’ (2009). Va ser fantàstic, realment divertit i amb un guió espectacular. No coneixia a la figura de Joan Pujol, el protagonista, i el que va representar la seva carrera improvisada com espia per als aliats durant la Segona Guerra Mundial. Així que no només cinematogràficament, sinó intel.lectualment, l’experiència va ser molt agradable. Aquest diumenge penso tornar a veure el seu documental sobre Ava Gardner: ‘All Night Long’ (2010), i després voldria veure el llargmetratge de Camarón de la Isla: ‘La leyenda del tiempo’ (2006).

Si són a DC, els convido que es passin per la National Gallery. Val la pena. Aquí trobareu l’enllaç al programa complet.