La vida sense la llengua no és la vida, només és anar tirant -Karl Javellana-

La vida sense la llengua no és la vida, només és anar tirant. Fem servir la llengua per construir la nostra realitat. Crec que la llengua és un producte de la societat que la gent fa servir a la vida quotidiana per reconstruir i reproduir les seves relacions i posicions socials entre ells dins la comunitat socio-lingüística que representa la vida de la societat. La relació entre una societat i una llengua és integral i inseparable, perquè la llengua de la societat és la identitat social discursiva que distingeix les persones dins la societat, on aquesta llengua es parla, de les altres persones que no participen lingüísticament i socialment dins el territori físic de la societat i a fora de la seva frontera imaginària. La llengua constitueix una part de la nostra vida social. Sense la llengua no podem produir les nostres expressions sobre les nostres experiències quotidianes mentre estem vivint socialment. Sense la capacitat de comunicació, una persona existeix en solitud, i la seva vida és anar tirant, perquè no pot declarar l’existència ni la seva posició social ni les seves relacions intersubjectives a causa de la incomunicació.

Anuncis

Els catalans són a tot arreu -Karl Javellana-

L’estiu passat quan vaig ser a Barcelona, volia aprendre castellà. Jo sabia que volia anar a Espanya després d’haver acabat els meus estudis a Georgetown University. Però, sense saber castellà, hauria estat un gran problema integrar-me a la societat de la ciutat (Barcelona).

Quan era a Barcelona, no tenia problemes per comunicar-me amb la gent que vivia allà. Parlàvem en anglès. Per això, després de 8 setmanes a Barcelona no vaig aconseguir els meus objectius lingüistics personals.

Actualment, estic estudiant la llengua i la cultura catalana. A la classe, la nostra professora va explicar-nos la història dels Països Catalans i la trajectòria cultural/nacional de la seva existència. Fins el cap de setmana passat, no entenia exactament com la gent catalana va ser capaç de mantenir la continuïtat de la seva existència marginalitzada en el context de la historiografia centralista de l’estat.

La meva resposta és la ciutat de Nova York!

La nostra classe va anar a la ciutat americana el cap de setmana passat. L’excursió era part de la nostra investigació de la cultura catalana. Us podeu preguntar per què Nova York? … Miró, Picasso, Gaustavino, Dalí, i fins i tot, Gaudí poden trobar-se a Nova York. Però quines són les relacions d’aquestes figures culturals amb aquesta ciutat americana?

Aquest lloc urbà és conegut per ser la ciutat dels immigrants. Això implica que les idees del vell continent van ser portades pels immigrants al seu nou país multicultural.

La majoria d’aquestes persones constituïen els grups socials que no veia un millior futur en els seus països d’origen. Per tant, buscaven un millor espai social per a la creativitat per tal de desenvolupar encara més les seves cultures. Certament, no totes les figures de la cultura catalana van arribar a Nova York per aquesta raó. Però, va ser canviant el context social i cultural dels elements catalans que van poder continuar la seva existència. Crec que aquest nou espai social proporcionava una nova sortida per a la reproducció cultural catalana, allunyada de l’Espanya franquista.

Finalment, hi ha un factor important per conèixer i entendre. Aquests elements culturals, que es van exportar temporalment a diferents llocs eventualment podien perdre la seva identitat catalana, sense terra cultural. Però, aquest problema es podia evitar mitjançant el manteniment i la promoció de la llengua catalana. Això va produir una xarxa cultural complexa de parlants catalans a l’exterior. No obstant això, era la llengua catalana que va salvar la unió de la imaginació cultural catalana. Fins ara. Amb l’evolució de les telecomunicacions modernes, els catalans poden ser a tot arreu…

karma, o què? -Karl Javellana-

Quina és la cultura d’un lloc que està a tot arreu i enlloc,  que és alhora global, però fa el món obsolet, que globalitza l’individu però ens elimina la nostra individualitat? El lloc que dic és Internet, i aquestes preguntes representen la paradoxa intrigant que Internet presenta per a nosaltres, que ens obliga a mirar més enllà del que es pot veure o escoltar o tocar.

Quan vam començar a pensar en l’Internet, molts de nosaltres vam pensar típicament en la televisió. No és difícil entendre per què immediatament es pot fer aquesta connexió. Considerem que els mitjans de comunicació a través d’una pantalla, i les tecnologies orientades a la pantalla – sovint tenen efectes comuns.

Les dues tenen un comandament a distància similar – en el cas dels ordinadors connectats en xarxa, el control remot és el ratolí – i, com la televisió, sempre estem fent clic i buscant que més hi ha. Clarament, no hi ha escassetat de publicitat pagada, la col.locació de productes i els “infomercials” en qualsevol mitjà.

La televisió és una metàfora còmoda i evident per a Internet. De fet, sovint utilitzem metàfores convenients i òbvies per a qualsevol nova tecnologia que es basen en com podem fer servir les coses, o en el seu contingut, per un intent de entendre la seva naturalesa i característiques. Però amb el temps, a poc a poc vam descobrir que les nostres primeres impressions, i la segona i la tercera són sovint incompletes, si no són correctes.

I això és perquè tendim a basar les nostres idees inicials i les reaccions en les coses de les que ens adonem.  La pregunta que m’agradaria preguntar: què no vau notar ahir? ….

____________

Ahir em vaig llevar al matí per acabar les meves redaccions que havia de presentar…

El meu gos va haver d’orinar, així que vaig haver de’acomodar el Senyor Balthazar. Visc en un edifici, on un dia tot pot funcionar bé i un altre ser l’Infern a Dupont. Em vaig oblidar de portar les meves claus. Simultàniament al meu atac de pànic, les persones que netegen van comunicar a l’administració que hi havia una porta oberta.

Mentre era fora, en pijama, em vaig adonar que el meu telèfon mòbil estava dins de l’apartament.

… després de 30 minuts …

 El meu veí em va obrir la porta. Jo no era un persona gaire feliç, però estava content de ser a l’interior. Al principi, la meva història seria divertida si s’acabes ara. Però no ho farà.

Mentre estava pensant en com podia explicar la meva arribada tard, em vaig imaginar la pantalla del meu ordinador que hi havia abans de sortir.

Quan vaig arribar a la meva porta, estava tancada amb clau. Va ser un matí molt desafortunat. Potser es pot imaginar, la zona residencial a DuPont i YUP’s … aquest moment del dia és quan hi ha escassetat de persones a l’edifici. Vaig trucar a tots els apartaments sota el meu pis. Em va sorprendre que no hi havia ningú. … Perquè estava en pijama (també sense diners, sense mòbil, sense la llibreta d’adreces), no hi havia gaires llocs on podia anar a esperar al meu amic amb les claus. La biblioteca??? NO! No, vaig pensar.  No vaig a la universitat amb un gos petit i amb pijama. El gos atrauria moltes dones, mentre que el meu pijama i el meu vestit de matí amb l’olor d’un gos mullat, les faria marxar! Així que vaig decidir seure en un banc prop de casa meva. No em vaig adonar de res al meu voltant, perquè jo estava pensant en el que escriuria per la meva tasca per l’endemà. De sobte, l’únic que sento:

“Senyor, senyor! No hi ha necessitat de seure aquí. Vine amb mi, i jo et portaré a un refugi per a persones sense llar.”

… què?

És interessant com tot el dia no vaig fer res, però encara em vaig imaginar la meva pantalla… karma o què?

La primera vegada que vaig interactuar amb la identitat catalana -Karl Javellana-

Com els altres dos estudiants, sóc un dels estudiants de la classe de llengua i cultura amb la professora Alba a la Universitat de Georgetown. La meva història comença amb com vaig decidir estudiar aquesta llengua i acaba amb una anècdota.

L’estiu passat, em vaig llevar. No… L’estiu passat, vaig tenir una revelació sobre la meva vida. No… No vaig tenir un moment espiritual com la Mare Teresa de Calcuta, i no es em vaig unir a un monestir per salvar l’esperit humà i per ajudar els pobres. Em vaig llevar un matí i vaig decidir anar a Barcelona. Per què? No en tinc ni idea, però sabia que al matí havia de trobar alguna cosa que fer amb la meva vida. Crec que algunes d’aquestes raons eren producte de la meva mandra i l’estupidesa postmoderna. Ahhh….

Vaig arribar a Barcelona el 16 de juny de 2010. Els motius eren per aprendre castellà. Vaig pensar que amb el temps aniria a Espanya i viuria com Vicky i Cristina a Barcelona, en aquella pel.lícula amb una representació inexacta de la ciutat, que es va fer fa uns anys. A diferència de les dones de la pel.lícula, no vaig trobar res a fer allà, excepte sortir cada nit amb la gent de Barcelona. Però qui eren aquelles persones? Aquelles persones eren residents permanents a Barcelona, però eren de tots els països de la Unió Europea, que no tenien feina real. Era molt divertit. Però estic divagant… No vaig aprendre res d’espanyol o de català. Tothom parlava anglès. Quina mena d’aventura europea és això??? Vivia a prop de l’estació de metro “Maria Cristina”, i tenia un bonic pis.

8 setmanes havien passat, sense aprendre castellà o català. A l’agost vaig anar a Chişinău per fer la meva recerca etnogràfica a Moldàvia. Després de 4 setmanes, vaig tornar a Moscou per veure els meus parents. Quan em van preguntar sobre Barcelona, la meva resposta va ser en essència la sinopsi de la pel.lícula. De debò, aquesta historia és normal? Per als lectos va ser “sí”, però per a mi va ser horrible. Uffff….

A Washington, vaig decidir canviar la meva assignatura d’italià per la llengua catalana. La raó era simple! A la classe d’italià hi havia un examen el primer dia del semestre. Sota cap circumstància no hauria acceptat seure amb aquesta opressió. Per tant, vaig haver de buscar una alternativa. Català!

Durant el semestre passat, vaig tenir un gran interès en aprendre més sobre la cultura català. Òbviament, la cultura tenia la identitat cultural distingida.

Després de tres mesos de classe de llengua catalana, em vaig decidir a buscar algunes universitats a Barcelona. Em vaig adonar que volia anar a l’Autònoma i vaig començar el procés de sol.licitud.

Per fer sobresortir la meva candidatura, vaig decidir que he havia d’enviar un correu electrònic al responsable del programa en l’idioma més correcte. Català, és clar! Us prometo, als meus lectors, que no el vaig escriure amb frases complicades. Eren sobretot simples. Sabia que la persona era catalana, perquè el seu nom i cognoms eren catalans, i les seves credencials demostraven la seva relació amb la identitat catalana.

Després de 12 hores de son vaig rebre la resposta. Estava en estat de xoc. No…! Vaig tenir un moment de “WTF?..huh? Què? Eh????”

Al principi, vaig pensar que havia perdut el cervell i no entenia el català. Però em vaig adonar que el text era escrit en un altre idioma. Era escrit en l’idioma de l’estat – castellà. I llavors, podeu imaginar una situació estranya? Després de tres hores em va enviar un altre correu electrònic, aquest cop en angles. No entenia res. Estava en estat de xoc!

Estimats lectors i lectores, em podeu explicar per què aquella dona catalana no va fer servir la llengua de la seva identitat cultural? Per què es va comunicar en castellà, quan no hi havia cap indici que jo tenia el nivell bàsic de comprensió d’espanyol? Finalment, em vaig donar per vençut i li vaig respondre en el meu anglès acadèmic. Encara em falta per veure la seva resposta. Potser seré acceptat a la universitat si em dirigeixo a ells en anglès i no en català. Opinions?