La vida sense xocolata no és vida, només és anar tirant -Porter O´Neill-

La vida sense la xocolata no és vida, només és anar tirant.  La xocolata és un dels regals més populars de tot el món, especialment per expressar amor.  És un menjar típic de molts dies de festa als Estats Units.  Es pot menjar o beure, i existeix en massa formes per esmentar-les totes.  Conté substàncies químiques naturals que es connecten amb el nivell de serotonina, “l’hormona de l’humor,” al cervell, i s’ha suggerit que l’efecte de la xocolata sobre el cervell imita la sensació de l’amor.  A més, és un estimulant, i té antioxidants saludables.  Tots aquests fets són veritats i comencen a explicar la popularitat de la xocolata, però cap paraula pot descriure el gust i l’experiència de mossegar un tros de xocolata.  Una teoria del seu plaer és que el punt de fusió de la xocolata és una mica menor que la temperatura del cos humà, i per això es fon a la boca.  (De fet, el lema dels dolços de xocolata populars M&Ms és “es fonen a la boca, no a la  mà.”)  Sigui el que sigui, no hi ha cap dubte que la xocolata fa la vida una mica més dolça.

Anuncis

OmmWriter: Un lloc per pensar -Porter O’Neill-

Vivim a un món ple de distraccions. La tecnologia evoluciona constantment per fer-ho tot més convenient, més còmode, més “senzill.” Però de veritat, res no és senzill quan es fa servir el mateix aparell per fer la feina, estudiar, parlar per telèfon, navegar per Internet, comunicar-se per correu electrònic, connectar-se a xarxes socials, buscar informació, llegir el diari, mirar la tele, anar de compres, fer fotos, llegir llibres, escoltar música, mantenir el calendari, programar el rellotge despertador, escriure el bloc… La senzillesa superficial de tenir un sol ordinador (o un iPad, o un smartphone) en lloc de vint coses amb vint funcions diferents és eclipsada per la interferència i les distraccions innombrables que resulten. El professor reparteix la tasca per correu electrònic. Amb el correu obert a una finestra, navegues al lloc web de Blackboard per accedir la lectura. Però de cua d’ull, veus a la primera finestra que tens un correu nou. És una notificació de Facebook. A Facebook tens un missatge, una invitació, i una sol·licitud d’amistat. Quinze minuts després, tornes a la feina, fins que sona el telèfon… A vegades, és suficient per fer-te desitjar fugir a una cabana a Walden Pond.

Jo no tinc la solució. Però, la setmana passada—de fet, durant una de les visites no programades a Facebook que he descrit—vaig descobrir una cosa que pot proporcionar una miqueta de pau dins del caos ineludible de la vida encadenada a l’ordinador. És una aplicació gratis que es diu OmmWriter. Quan fas clic a la icona rodona, les distraccions i temptacions d’una pantalla plena d’estímuls desapareixen. Et transporta a un paisatge cobert de neu, un dibuix minimalista d’una escena de blanc amb alguns arbres petits a la part inferior, que bloqueja totes les finestres i els menús omnipresents. Sona una música tranquil·la i ambiental de campanes de vent. Les úniques opcions que espatllen el buit són quatre fonts, quatre mides, tres imatges pacífiques de fons, i tres sons de teclat—i si no es mou el ratolí durant un parell de segons, aquestes coses desapareixen també. Només queda el cursor parpellejant lentament, esperant pensaments i paraules. Intrigada, vaig tornar al lloc web que ofereix l’aplicació per llegir més sobre la idea i els seus creadors. Imagineu-vos la meva sorpresa quan vaig veure que és d’una “agència creativa independent” de Barcelona, Herraiz Soto & Co. (Em va recordar un avantatge ocasional del món digital—a vegades el món és molt petit.)

 

 

Alguns detalls d’ús: si et molesten les seleccions de música o els sons de teclat, pots desactivar-los. També, si no t’agrada la escena de neu, pots triar un fons senzill de color blanc o gris. Per menys de cinc dòlars pots descarregar un versió de l’aplicació que té més opcions de música i imatges, però jo estic contenta amb la versió bàsica. Si necessites consultar l’Internet o alguna altra aplicació, pots minimitzar OmmWriter (però és un hàbit que tracto d’evitar). Les opcions de format són limitades, però és fàcil copiar i enganxar el text quan acabes d’escriure i vols canviar el format o imprimir.  Més que res, la bellesa d’OmmWriter és precisament la senzillesa i la manca d’interrupcions que les aplicacions tradicionals no poden proporcionar, i per això, val la pena prendre algunes mesures addicionals. Amb tot el temps que no perdràs a l’Internet, potser pots desconnectar per fer una passejada o llegir un llibre (físic!).

 

Listen to This: La música clàssica des d’una perspectiva nova -Porter O’Neill-

M’encanta la música.  És clar, això no és una declaració polèmica—no conec a ningú que digui que no li agrada—però suposo que la meva afició potser supera el normal.  Tinc al voltant de cinc mil cançons a la meva biblioteca d’iTunes que recorren tota la gamma de gèneres, dècades, llengües, i sofisticació (acabo d’avergonyir-me una mica quan la funció de “temes aleatoris” canviat de la cançó que sona d’un clàssic dels Velvet Underground a un tema oblidat de ‘Nsync).  Tanmateix, de tant en tant m’adono del poc que realment sé sobre la música.  La meva educació en filosofia i literatura ha realçat l’experiència de llegir, però no tinc el mateix coneixement de la teoria i la història de música.  A més, se m’ha acudit que el meu gust per escoltar-la a la ràdio mentre estudio o faig dissabte no substitueix plenament una apreciació culta de la música clàssica.  Per això, quan vaig veure a un bloc una recomanació del llibre Listen to This, un recull d’assajos assequibles sobre la música clàssica i la seva relació amb la música popular, em va interessar immediatament.


Publicat fa uns mesos pel crític de música de The New Yorker, Alex Ross, Listen to This és el punt de partida perfecte per al lector que vulgui apropar-se a la música clàssica per primera vegada, però crec que també serà estimulant per l’oient més experimentat gràcies a la concepció de Ross de música—tots els tipus—com una història unida i una manera d’entendre el món i la experiència humana.  Ross comença amb la seva experiència personal; a diferència de la majoria de la gent, només escoltava la música clàssica durant la seva infantesa, i va descobrir la música rock per primera vegada a la universitat.  La seva passió és palpable quan descriu la seva relació amb la Simfonia Eroica de Beethoven (de petit va aprendre alguns gestos del director d’orquestra per “dirigir” el tocadiscs), i convenç el lector amb la seva insistència que la música clàssica és un organisme viu en lloc d’un fòssil (o, encara pitjor, un club exclusiu).  Diu francament que no escriu per a la persona que escolta per ser civilitzada, i rebutja la idea que la música clàssica només toca el cervell mentre que altres tipus toquen l’ànima.  Parla de la música clàssica com si fos popular i viceversa.  Al cap de la introducció, em sentia com si hagués descobert una forma d’art totalment nova.

La majoria dels assajos—que van de Mozart, Schubert, i Verdi a Radiohead, Björk, i Bob Dylan—són revisions dels articles publicats per Ross a The New Yorker.  (No coneixia les seves obres abans de llegir el llibre, però tot s’incorpora en una entitat cohesiva.)  També, convenientment, Ross dirigeix el lector al seu lloc web, on es poden escoltar moltes de les seleccions musicals esmentades.  L’assaig escrit especialment per al llibre, sobre tres línies de baix que han persistit des del segle 16 fins a la música blues del segle passat, és fascinant.  Ross confessa i és evident que té més coneixement de la música clàssica que la música popular, però les seves observacions sobre la trajectòria completa de música no pateixen.  Listen to This és perspicaç i ben escrit, i troba un equilibri agradable entre acadèmics i atractiu per les masses.  Probablement no és per llegir a la platja durant les vacances de primavera, però potser en un dia plujós.

Com anar (i sobreviure) a Barcelona amb quatre rals -Porter O’Neill-

Tots els estudiants de llengües i estudis internacionals que conec semblen tenir el mateix problema: volen viatjar per veure món i practicar les llengües noves, però no tenen gaire diners.  Els presento alguns consells amistosos de la meva experiència perquè els meus companys potser poden aprendre alguna cosa i els Barcelonins se’n poden riure dels meus errors.

1.  Comença a cercar un vol uns mesos abans de marxar.  Tripadvisor.com té un servei molt útil: esculls l’origen, la destinació, i les dates del viatge, i t’envien un correu cada setmana amb els preus actuals.  Canvien molt i sense raó evident, i pots comprar un bitllet bastant barat si tens temps per esperar.  He vist bitllets des de Washington per $680, i probablement es pot trobar un preu més barat si tens dates molt flexibles (o si estàs disposat a canviar de vol tres vegades i tenir una parada de 13 hores, per exemple).  És clar, passes moltes hores a la classe turista, entre dos homes grossos i amb un nen donant petades a la part del darrere del teu seient, però estàs animat!  Vas a Barcelona!

1a.  Per divertir-te encara més, escull una data quan hi pot haver una tempesta de neu.  Potser el teu vol serà cancel•lat.  Et donaran un nou vol amb una parada de només una hora i mitja a Londres, però aquest vol sortirà tard.  Fins i tot si pots córrer com un boig a través de l’aeroport per agafar el vol, el teu equipatge guardat probablement no ho pot fer.  Arriba a Barcelona i descobreix que no tens res més que la roba que portes.  Benvingut!

1b.  Quan arribes, malgirbat, al despatx dels serveis d’equipatge, accidentalment digues “pis” en lloc de “piso” quan dones la teva adreça.  Ara que la dona s’adona que parles una miqueta de català, gaudeix de tractar de recordar el teu número de telèfon en català després de quinze hores de viatjar, perquè ara ella ja no accepta el castellà.

2.  Els hotels són cars, i les residències d’estudiants no són gaire millors.  És més difícil trobar un pis o una habitació per llogar des dels Estats Units, però hi ha llocs web on els propietaris posen els seus espais disponibles.  Estigues preparat per enviar mil correus electrònics; moltes vegades no et respondran, i altres pisos seran cars.  Busca a zones fora del barri gòtic, les rambles, i la ciutat vella en general.  Els preus de lloguer són alts a les zones turístiques, i viure fora d’aquestes zones té avantatges.  He tingut bona sort a l’Eixample; està ben connectat amb el centre però proporciona una experiència una mica menys turística.  (Pots entrar en un restaurant o una botiga i la gent automàticament no et saluda en anglès.)  És possible trobar un pis per 250-300 euros per mes.  Per una estada més curta, vaig trobar una habitació petita per 21 euros per nit.

2a.  “Petita” no la descriu.  Es podia obrir la porta des del llit.  La meva habitació individual a Georgetown és un palau en comparació amb aquesta habitació…  Però va ser barat!

3.  Ets a l’aeroport, i vols anar al pis.  Com hi vas?  Pots agafar un taxi, però els dos taxis que agafes des de i cap a l’aeroport han de ser els únics.  Dins de la ciutat pots anar en metro; la targeta T-10 et dóna deu viatges per 8 euros.  A més, pots caminar per conèixer la ciutat.  Si ets com jo, sense cap sentit d’orientació, et perdràs diàriament, i descobriràs coses noves i fantàstiques mentre vagues.  Mai no trobaràs el mateix lloc dues vegades, fins i tot si ho intentes…

4.  Has arribat al pis, i tens gana.  Potser t’adones que t’has oblidat de portar alguna cosa bàsica.  Pots solucionar els dos problemes alhora… al Mercadona!  (Els Barcelonins se’n riuran, però ho dic de debò; Mercadona és un regal de Déu a la humanitat.)  És molt més barat que altres supermercats, i també té els articles de tocador i els cosmètics, que normalment són molt més cars a Barcelona que als Estats Units.  Al Mercadona podia comprar tot el menjar per una setmana (incloent croissants, truita de patates, Nutella… tots els grups principals d’aliments) per 25-30 euros.  A més, de tant en tant pots menjar a un bar o a un restaurant si tens una mica de diners extra.  Si evites les zones turístiques i esculls restaurants barats, esmorzar un croissant i un cafè amb llet costa 2-3 euros, i dinar un entrepà i un cafè amb llet en costa 4-5.  Ho sento, però el pressupost no inclou la paella (o, almenys, la paella bona)…

5. A tothom li agraden coses diferents, i et deixo per trobar la teva pròpia diversió.  Dos consells més: hi ha molts concerts gratuïts, especialment a l’estiu, així que no és necessari pagar 15-25 euros per entrar a una discoteca.  (Si ets una noia sola, realment no vols anar a una discoteca.  T’ho asseguro.)  Butxaca.com és un bon recurs.  I, si ets com jo i vols llegir quan estàs de vacances, resisteix la temptació d’entrar a una de les llibreries maques i comprar un llibre nou.  El paper és més car a Barcelona, i els llibres no són barats.  En canvi, troba la biblioteca pública més propera i aconsegueix un carnet.  Pots llegir tots els llibres que vulguis sense pagar res, i seràs una mica més barceloní.